1. |
Setmana Santa
02:05
|
|||
Floral i perfumat
recompto nimfes i fades
i sóc fadrí encimbellat
d’un paradís endiumenjat
on tot s’hi val, si val ben poc.
Però ja no sóc anònim als ulls del quincallaire.
Mirall esbocinat, escupo tota la ràbia.
Vomito el fang que em va crear.
Crepuscle del meu ésser, no vull els teus clavells
Feixuc i enfarfegat, enfonso les arrels
i si em deixen i vull ressuscitaré.
I si em deixen i vull ressuscitaré.
|
||||
2. |
Dimecres
03:01
|
|||
Un home parla amb una ombra que no és la seva
L’herbei mullant-se amb el rou de l’albada
rega la flor nova i l’amanyaga, li fa de mare
El vent escampa les gotes d’aigua.
El sol s’aixeca endormiscat i escalfa el món
però ho fa amb desgana,
ha dormit tot l’hivern i té la claror vaga.
Els núvols sempre diran que el cel no és blau.
Finestra endins parlo pels descosits del teu vestit.
Del llit estant m’observes cara-roja, amarada de suor,
escena comentada camino fins a les puntes dels teus dits,
enfilo els teus turons i corono els teus cims de mel:
enfangats dels nostres cossos, vivim les hores mortes.
|
||||
3. |
Tarda de pont
02:44
|
|||
Arrel de mi mateix em multiplico
i cremo tot encant arran de mar.
L’herba se’n riu de l’arbre cremat pel llamp:
cadàver exultant, perviu eternament.
Soca rostida d’un foc temporal.
Foguera amunt, el sentiment innocu i buit
es difumina amagant-se entre el fum.
M’embafo de records i no em queda res,
el dring de la campana que atabala als veïns.
Sóc poruc per allò que tinc,
em llesco els dits i sento:
per baixar a l’infern tots els dimonis ajuden.
Pa florit que ja no es pot sucar.
|
||||
4. |
Nevava
03:27
|
|||
Nevava, ofegant-se sota terra, les llavors acabades de plantar.
Paisatge blanc, la por total, supura el fred subterrani de l’hort.
Un poeta mort endemig de la nit
i centenars de cigarrets el vetllen fent senyals de fum.
Fora, finestra enllà, la cendra muta en neu.
El flequer ha perdut la memòria completament
i ha oblidat enfornar el pa del dia
i no hem pogut sucar-lo en la salsa espessa del rostit.
L’ampolla de cava, sola, oblidada al racó.
La massa mare reposa en un calaix
i comparteix el lloc amb els versos del poeta.
Aiguaneu als ulls d’aquells que ja no resen.
Aliena a tot, la neu, avorrida, deixa de caure
i la llavor supervivent i estranya treu el cap.
|
||||
5. |
Patiment
02:04
|
|||
Patirem, perquè vam néixer amb el patiment dintre les venes.
La mare ja no ens ho deia amb coros de la iaia: vigila, petit, vigila,
que la vida és un drama que vesteixen de mentida.
Ploraràs sota l’ombra d’uns arbres secs,
et veuràs la cara amarga i grisa en un bassal ben brut
i et mullaràs els peus en el xipoll de la veritat
que t’és mirall de vida.
Ja ho hem cremat tot amb el foc de la misèria
i no tenim virolla fresca.
Només ens queda un glop i ens agafa ja la histèria.
Dimonis vells i nous, duits per no sé quina dèria
ens han robat l’aimia i ja no ens queden rocs.
On és ara la molla? Només ens queda la crosta del pa i està resseca.
|
||||
6. |
Misèria
02:15
|
|||
Evoco la misèria dels desemparats
que encara fan foc a la manera antiga.
Fregant fusta, xoquen rocs, dins la cova dels malsons.
Lluna nova, brilla fora però la boira ennuega.
Refrega pedra amb pedra i oh, ja fa llum!
|
||||
7. |
Amoníac
07:21
|
|||
Foscor dins els meus ulls
i en tota ma ànima negra
podrida per l'amoníac
amb que van llaurar la terra.
Com formigues en cataus
no hem vist el vol de les aus
i som cecs com els talps.
Homes de fang,
dones de pedra,
sense sentiments
i un vent artificial
ennuegant-los de turments.
Ni em parlis de l'amor
ni em diguis que m'estimes
vull enfonsar la por
i llevar-me dels estigmes.
Orfes de llum
fills de la guerra que van perdre
ens arrosseguem com cucs
vivint per sota terra.
Vivim essent iguals
però és una condemna
paguem tots els pecats
comesos pels ancestres.
Només l'idiota
creu del cert
que el Sol és allà fora
i sap que no vol viure
vestit sempre de dol.
M'estimes,
no m'estimes
eixuga't bé la pena
i fes-nos de Messies.
M'estimes,
no m'estimes
la foscor
desafies
M'estimes,
no m'estimes
cercant la llum eterna
tots els dies
M'estimes,
no m'estimes
has de ser la lluerna
que ens ha de fer de guia
confia en tu mateixa
i creu en el nou dia
i en la nit clara,
cerca la lluna,
troba la mare,
i abandona la por
i el zum-zum
de la nit artificial.
|
||||
8. |
Llum
02:35
|
|||
El teu somriure ho il·luminarà tot.
Sabrem quin camí fer i per on travessar
per no ensopegar amb la pedra
que d’un temps ençà ens menà a les clavegueres.
Bruts de tanta polseguera anem teixint arrels
i vertebrant un arbre nou
que per la llum del sol coneixerà el rou
i ens mullarà els cossos fent-nos sortir de l’ou
deixant de ser els cucs que érem fins ahir
i fent-nos papallones que cerquen el nou fruit.
Venerarem la claror,
serem fills de l’escalfor,
dels migdies pregons.
No ens caldrà amagar-nos
en drogues i experiments.
Defugirem dels turments
que ens corsecaven el cervell.
Germinarem i coneixerem
la lluna i els estels
i entendrem d’una vegada
el refilar dels ocells, el miol dels gats i el bram dels bous.
Algú acabarà picant-nos a l’esquena
i ens dirà sou lliures.
Aquest algú seràs tu mateix
mirant-te al mirall de casa.
Parlarem amb veu clara,
pronunciarem llibertat
amb totes les lletres
i la paraula serà llum
il·luminant tota la cambra.
Serem la veritat absoluta
i obrirem les portes del cel
i el món de bat a bat
deixant-hi entrar un aire fresc
que tant ens fa que sigui tramuntana
i ens despentini,
ja vindran les bruixes
a pentinar-nos els serrells
i aixecarem el vol,
tocant el sol,
amb el palmell de la mà,
com si fos nostre germà.
|
Streaming and Download help
If you like Poesia i Munició, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp